Poema per a na Irene i na Mercedes

Graffitis de l’ànima

Dibuixava un petó,
també una abraçada,
en un mur blanc i alt,
eren graffitis de l’ànima,
que amagava als altres,
per només mostrar
fermesa i seguretat,
decisió i voluntat.

Potser pensava que
la sensibilitat
la feia feble.
Però els que la coneixien
endevinaven el seu interior tendre.

Amb els seus cabells llargs i negres,
caminava pacient, atenta i preparada
per ajudar a tots els que s’estimava,
per arribar a totes les fites somniades.

Detallista i generosa,
era sempre corresposta,
parant les seves mans nues
per rebre totes les estimes.

Carolina Ibac